Informe d’AVATMA sobre el patiment dels correbous.

https://avatmaorgblog.files.wordpress.com/2015/11/captura-de-pantalla-2015-11-29-a-las-23-41-47.png?w=393&h=292&crop=1
INFORME TÈCNIC VETERINARI SOBRE EL PATIMENT
DEL BOU EN ELS FESTEJOS POPULARS.
José Enrique Zaldívar Laguia.
Llicenciat en Veterinària per la Universitat Complutense de Madrid.
Col·legiat per el Il·lustre Col·legi de Veterinària de Madrid.
Traducció al valencià del document original en castellà, publicat a la pàgina d’AVATMA:

 

BUIT LEGAL
Si bé és cert que en els últims anys s’han produït amplis avenços pel que fa a la legislació sobre benestar animal a gairebé tots els nivells per part dels organismes internacionals, nacionals i autonòmics, queden encara profunds buits que han de ser omplerts amb molta urgència.
Se m’ha encarregat que, com a veterinari, done la meua opinió sobre un espectacle que rep el nom de Bous al carrer, Bous a la mar, i Bous embolat. Revisant una gran quantitat de documentació publicada sobre el tema en qüestió, m’he trobat amb un gran buit pel que fa al benestar d’aquells animals que són utilitzats en festejos com els que ens ocupen.
Hi legislació pròpia sobre aquest tema i àmplies recomanacions sobre la majoria de les espècies criades per al seu posterior consum humà, sobre animals d’experimentació, sobre animals de companyia, però no es diu res sobre els bovins o bòvids utilitzats en manifestacions populars, que formen part de els programes de festejos que per a l’oci i entreteniment de la ciutadania s’organitzen en alguns pobles i ciutats de l’Estat espanyol.
He revisat, per a fer-me una idea del desenvolupament d’aquestes manifestacions populars, alguns documents gràfics que m’han estat lliurats per Associacions proteccionistes d’algunes comunitats autònomes.
Resulta curiós llegir que el Benestar Animal ha estat identificat com una de les prioritats del Pla Estratègic de l’OIE des de l’any 2001, però el camp d’aquest codi moral de conducta es limita al transport d’animals, sacrifici d’animals destinats al consum humà i la matança d’animals amb finalitats de control sanitari. Posteriorment s’ha ampliat als animals d’experimentació i animals de companyia. Formen part d’algun d’aquests grups els bovins o bòvids que són utilitzats en aquest tipus de manifestacions? No hi ha res a dir sobre el seu benestar? Podríem dir que no, que no formen part d’ells, ja que les recomanacions i legislacions sobre aquest tema no els nomenen. Sabem però, que molts d’aquests animals són transportats a les localitats en què se celebren les festes i que molts d’ells són després utilitzats per a consum humà, però s’obliden d’ells pel que fa al patiment a què són sotmesos un cop es veuen embolicats en el ritual de les festes. Per a quan una legislació al respecte?
BENESTAR ANIMAL
Quan la norma europea diu: “que es respectaran les disposicions legals o administratives i els costums dels Estats membres relatius en particular a actes religiosos, tradicions culturals i patrimoni regional”, si s’està parlant d’ells, però també podem interpretar que els organismes internacionals no faran res al respecte. Es parla de forma indirecta, però no es regula absolutament res sobre el seu benestar. En benefici d’unes mal interpretades costums, o tradicions, es permet l’ús i l’abús d’aquests animals, pervertint la norma anteriorment esmentada.
Podem dir que en els últims anys s’està donant una importància creixent a les normes sobre benestar animal a causa de la confluència de diversos factors entre els quals podem destacar:

Un major coneixement de les diferents disciplines relacionades amb els animals de renda, com són el comportament animal, la fisiologia de l’estrès o el maneig correcte dels animals.
Una major conscienciació social sobre les necessitats dels animals i un rebuig cap als abusos que es consideren intolerables i no justificats, ni moral ni econòmicament.

Quan es parla de benestar animal sorgeixen una sèrie de discrepàncies, però podríem limitar-lo a una sèrie de premisses com:

L’organisme en qüestió no hauria de presentar alteracions fisiològiques, és a dir, les manifestacions emocionals de l’animal no haurien de diferir de les que es presenten en ell en condicions normals.
El benestar animal té a veure amb les sensacions experimentades pels animals, és a dir: l’absència de fortes sensacions negatives, anomenades en general sofriment, i (probablement) la presència d’altres positives, que solen anomenar plaer. Tota avaluació del grau de benestar animal s’ha de centrar en els mesuraments d’aquestes sensacions.

En paraules de Xavier Manteca i de Joseph Gosa (Universitat Autònoma de Barcelona) la preocupació pel benestar animal és el resultat de dos elements:

D’una banda el reconeixement que els animals poden experimentar dolor i sofriment.
I, per l’altra, la convicció que causar patiment a un animal no és moralment acceptable, almenys en principi i si no hi ha raó que ho justifique.

Podem considerar les tradicions populars amb les quals es sotmet a un animal, en aquest cas bovins o bòvids, com la justificació a aquest dolor i a aquest sofriment? Des del meu punt de vista com a veterinari, i independentment de la meua professió, la meua resposta és categòrica: no.
Encara hi ha qui es pregunta si sotmetre un bou, una vaqueta, o un vedell a aquestes pràctiques poden causar patiment psíquic o físic. En tractar-se d’animals, sembla que tot està permès si ens reporten entreteniment i oci.
La pregunta és:
Existeixen protocols dotats de rigor científic que ens diguen si realment aquests animals pateixen en aquestes situacions? Podem dir del cert que aquestes, en aparença “banals” manifestacions populars, impliquen una alteració del normal funcionament orgànic d’aquests animals? Podem, sens dubte, i ho anem a explicar i a demostrar de la manera més didàctica possible.
En el seu ambient natural, l’animal pot expressar el seu comportament normal, que es veu afectat quan és restringit a un ambient artificial. Qualsevol alteració que trega aquest animal del seu medi natural produirà por i ansietat, el que portarà a respostes neurofisiològiques perfectament estudiades. La por és un poderós causant d’estrès.
Estrès
I què és l’estrès? ¿Per a què serveix? Quines conseqüències té per a la salut? Quins mecanismes fisiològics en són responsables?
Tot això anem a explicar-ho al present document.
El Diccionari terminològic de Ciències Mèdiques defineix estrès com “agressió contra un organisme viu”, o també, com “el conjunt de reaccions biològiques i psicològiques que es desencadenen en l’organisme quan s’enfronta de forma brusca amb un agent nociu, siga quina siga la seua naturalesa”. El diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua defineix l’estrès com: “Situació d’un individu, o d’algun dels seus òrgans o
aparells, què, per exigir d’ells un rendiment superior al normal, els posa en risc pròxim a emmalaltir”. Des del punt de vista de la biologia i la psicologia, l’estrès es defineix com “qualsevol tensió o interferència que altera el funcionament d’un organisme”. Si l’estrès és molt fort, o les defenses orgàniques inadequades, es pot produir una alteració psicosomàtica o mental.
Davant d’una situació d’amenaça per al seu equilibri, l’organisme emet una resposta per tal d’intentar adaptar-se. Selye (1936) va definir aquest fenomen com un conjunt de reaccions fisiològiques desencadenades per qualsevol exigència exercida sobre l’organisme, per la incidència de qualsevol agent nociu anomenat factor d’estrès. Es pot definir, doncs, com “la resposta física i específica de l’organisme davant qualsevol demanda o agressió”. Agressions que poden ser tant físiques com psicològiques.
Podem dir que tots els organismes es troben sempre en un estat d’estrès mínim que, davant determinades situacions s’incrementa i pot produir un efecte beneficiós o negatiu, depenent de si la reacció de l’organisme és suficient per cobrir una determinada demanda o aquesta supera l’organisme en qüestió. El nivell d’equilibri dependrà dels factors individuals (disposició biològica i psicològica).
Un determinat grau d’estrès estimula l’organisme i permet que aquest arribe al seu objectiu tornant a la normalitat quan l’estímul ha cessat. Quan es manté la tensió i s’entra en el que s’anomena estat de resistència s’estableix un estat de desconfort (tensió muscular, palpitacions) i si contínua el factor estressant s’arriba a un estat d’esgotament amb l’aparició d’alteracions funcionals i orgàniques que es coneixen amb el nom de malalties d’adaptació.
Resulta difícil, a diferència de l’espècie humana, saber quan un animal està sent sotmès a situacions que li estressen, el grau d’estrès que està patint i la seua capacitat per adaptar-se a aquestes situacions. En els animals no podem valorar paràmetres que si que serveixen d’indicadors en l’espècie humana. Els animals no poden expressar amb paraules el seu estat emocional. Afortunadament la ciència ens ha dotat dels suficients coneixements per saber, en base a respostes orgàniques quantificables, si un animal està patint davant determinades situacions o no.
Està demostrat científicament que davant d’una situació d’estrès, l’organisme pateix una sèrie de reaccions fisiològiques que es tradueixen en l’activació de l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenals i del sistema nerviós vegetatiu.
Aquest eix, està compost per una sèrie de glàndules que són: l’hipotàlem situat a la base del cervell, que actua d’enllaç entre el sistema endocrí i el sistema nerviós; la hipòfisi, una glàndula situada així mateix a la base del cervell; i les glàndules suprarenals (que consten de dues zones ben diferenciades denominades escorça i medul·la), que es troben sobre el pol superior de cada un dels ronyons.
El sistema nerviós vegetatiu (SNV) és el conjunt d’estructures nervioses que s’encarrega de regular el funcionament dels òrgans interns i controla algunes de les seues funcions de manera involuntària i inconscient.
Aquest eix, s’activa tant davant agressions físiques com psíquiques. En activar-se, l’hipotàlem segrega una hormona anomenada CRF (factor alliberador de corticotropina), que actua sobre la hipòfisi i provoca la secreció de la corticotropina (ACTH) per part d’aquesta glàndula. Aquesta secreció incideix sobre l’escorça de les glàndules adrenals, donant lloc a la producció de corticosteroides (dels quals el que més ens interessa és el CORTISOL), que passen a la sang.
Mentrestant, el sistema nerviós vegetatiu, citat anteriorment, davant d’una situació d’estrès, provocarà la descàrrega de catecolamines que són:

L’adrenalina (epinefrina) segregada per la medul·la suprarenal, especialment en casos d’estrès psíquic i d’ansietat.
La noradrenalina (norepinefrina), segregada per les terminacions nervioses, especialment en els casos d’estrès de tipus físic, en situacions d’alt risc o d’agressivitat.

Aquestes hormones són les encarregades de posar a l’organisme en estat d’alerta preparant per lluitar o fugir (fight o flight). Ambdues, l’adrenalina i la noradrenalina intervenen en la generació d’una sèrie de processos que es descriuran a continuació.
Davant d’una agressió de caràcter psíquic o físic, és a dir d’un perill o estressor, l’organisme passa per tres fases, si resulta ser incapaç de solucionar la situació mitjançant la lluita o la fugida:

Fase d’alarma: l’organisme baixa la resistència per sota del normal. És molt important recordar que tots els processos que es produeixen són reaccions encaminades a preparar l’organisme per a l’acció d’afrontar una tasca o esforç (coping). Aquesta primera fase coincideix amb el fet descrit anteriorment d’activació de l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenals; hi ha una reacció instaurada i automàtica que es compon d’una sèrie de símptomes sempre iguals, encara que de major o menor intensitat:

Augment de la temperatura rectal.
Mobilització de les defenses de l’organisme, amb augment de la freqüència cardíaca.
Es contrau la melsa alliberant gran quantitat de glòbuls vermells. El recompte d’aquestes cèl·lules en animals estressats demostra que els seus valors estan per sobre dels considerats normals.
Es produeix redistribució de la sang, que abandona els punts menys importants, com és la pell (aparició de pal·lidesa) i les vísceres intestinals, per acudir als músculs, cervell i cor.
Augmenta la capacitat i la freqüència respiratòria.
Augmenta la freqüència cardíaca, el que pot provocar hipertensió arterial.
Es produeix dilatació pupil·lar.
Augmenta la coagulació de la sang.
Augment del nombre de leucòcits (glòbuls blancs) i en concret de neutròfils. El recompte d’aquestes cèl·lules en animals estressats demostra que els seus valors estan per sobre dels considerats normals. Aquesta elevació del nombre de glòbuls s’atribueix en nombrosos estudis científics a les altes taxes de cortisol que es detecten en aquests animals.
Disminució del nombre de limfòcits.
Increment dels nivells de tiroxina (hormona del Tiroides) que augmentarà la despesa energètica.
Altres paràmetres bioquímics que solen trobar-se elevats en aquests animals són els marcadors de la funció hepàtica i muscular, així com la urea, la creatinina, lactat, potassi i clorurs.
Augmenta la descàrrega de CRF (factor alliberador de corticotropina) per
l’hipotàlem, que al seu torn provocarà augment de la secreció d’ACTH (corticotropina) per la hipòfisi, que al seu torn provocarà la descàrrega de grans quantitats de cortisol per les glàndules suprarenals , com ja es va indicar anteriorment.

Cortisol
Davant aquestes ingents descàrregues de cortisol i per efecte directe d’ell sobre la bioquímica de l’organisme animal s’inhibirà la utilització de la glucosa perifèrica i s’acumularà glicogen en el fetge, causant la degradació de proteïnes musculars i la conversió d’aminoàcids a glucosa, procés conegut com gluconeogènesi. La degradació metabòlica té lloc en les cèl·lules del fetge i en una petita proporció en els ronyons. El 75% és excretat en l’orina i el 25% en la femta.
El mesurament del cortisol a la sang és el millor paràmetre per valorar la intensitat de l’estrès. Existeixen proves evidents que l’estrès suprimeix l’activitat del sistema immunitari, fent l’organisme més susceptible a les infeccions. Això es deu al fet que el sistema immune s’altera a través de canvis de l’equilibri endocrí (hormonal). És clar que els glucocorticoides (cortisol) suprimeixen, de forma activa l’activitat immunitària, pel que són coneguts com immunosupressors.
L’observació del comportament d’aquests animals pot també ser utilitzat com a indicador del seu benestar. Com respon un animal quan se sent agredit? Pot lluitar o fugir, si és que se li dóna aquesta possibilitat.
Què passa quan l’ambient que l’envolta no és confortable? Doncs que l’animal pot manifestar estereotips i/o apatia. Els estereotips són actituds repetitives i patologies de la conducta animal generades per causes restrictives (poc espai) i han estat descrites prou en els animals sotmesos a explotació intensiva.
El comportament és molt important com a indicador de benestar. Observem el comportament d’aquests bous, vaquetes i vedells durant aquest tipus d’espectacles. Estic segur que les imatges, o si es prefereix la seua visió en directe, ens trauran de dubtes.
Un cop passada la fase d’alarma en què es presentaran les respostes orgàniques esmentades, es passarà al que es coneix com a fase de resistència o d’adaptació. En ella, l’organisme intentarà superar, adaptar-se o afrontar la presència dels factors que percep com una amenaça davant l’agent nociu. Si ho aconsegueix es normalitzaran els nivells de corticosteroides i desapareixeran els símptomes anteriorment comentats. Com veurem més endavant aquests nivells de cortisol en animals sotmesos a agents estressants com els que ens ocupen, mai tornen als seus valors normals.
L’última fase de tots aquests processos desencadenats per l’estrès es denomina fase d’esgotament i es presenta quan l’agressió es repeteix amb freqüència o és de llarga durada. És a dir: quan els recursos de l’organisme per aconseguir un nivell d’adaptació no són suficients, s’entra en una fase d’esgotament en què es produeix una alteració en els teixits i es presenten les patologies psicosomàtiques. L’observació dels animals utilitzats en aquest tipus d’espectacles és prou aclaridora, per saber que estan patint les alteracions esmentades.
Podem dir que els animals sotmesos a les pràctiques esmentades anteriorment i sobre les quals versen les meues conclusions són capaços a través dels seus mecanismes defensius de tornar els seus organismes a la normalitat? Pels resultats analítics que després explicarem podem dir sense por d’equivocar-nos que no. I les anàlisis de sang realitzats en animals sotmesos, si
no a idèntiques, però si a molt semblants agressions, així ho demostren com veurem més endavant. Podrà ser capaç l’organisme d’aquests animals de normalitzar els nivells de cortisol (mesurador de l’estrès i del sofriment), el que faria desaparèixer els símptomes anteriorment nomenats? La resposta és la mateixa que per a la pregunta anterior, és a dir, no.
Sabem per nombrosos estudis realitzats en diferents espècies animals que les respostes fisiològiques que hem esmentat anteriorment són nocives per a l’organisme quan són massa intenses o es fan cròniques o permanents i que fins i tot poden conduir a la mort.
Causes que provoquen estrès.
Entre les causes capaces de provocar estrès entre els animals es troben les ambientals. En el cas que ens ocupa podem nomenar:

El maneig dels animals, l’excessiva activitat muscular i, des del meu punt de vista, les tres més importants: la manipulació, el transport i la interacció dels animals amb ambients estranys provocats per l’ésser humà que generen por en elles i ells.

El benestar d’un individu està relacionat amb la seua adaptació al medi en què viu. En el seu ambient natural, l’animal pot expressar un comportament normal que es veu afectat quan és restringit a un ambient artificial.
Qualsevol alteració que trega aquest animal del seu medi natural, produirà por, el que portarà al desenvolupament de les respostes fisiològiques anteriorment descrites, per passar després a un estat patològic davant la seua incapacitat per a adaptar-se a aquesta nova situació, en la qual no és només sotmès a pràctiques incompatibles amb la seua naturalesa, sinó en què a més es veu envoltat d’un entorn desconegut. Cap cap dubte que dins d’aquests ambients desconeguts es troba el que viurà el bou o la vaqueta als festeigs taurins? Tot això amanit amb el bullici festiu, les contínues crides d’atenció, les puntades, les estirades de cua, i un altre tipus d’agressions que en aquests festejos són inevitables. No oblidem, per si fos poc allò descrit anteriorment, que aquests bous i vaques han patit la màxima retallada de les seues defenses, experiència que s’ha demostrat molt traumàtica i estressant per a elles i ells.
Els animals utilitzats en aquestes festes es troben vivint en el que anomenem explotació extensiva, en què la presència de l’ésser humà i l’entrenament per a la manipulació, el maneig o el transport no són habituals.
Per exemple, bestiar boví entrenat i habituat a passar per una màniga de compressió pot tindre nivells de cortisol normals i mantenir-se en calma en ser immobilitzat, mentre que altres animals de la seua mateixa espècie, criats de forma extensiva, poden tindre nivells elevats de cortisol en la mateixa situació. Han estat entrenats prèviament aquests animals? Sabem amb certesa que no.
Altres factors desencadenants d’estrès i de sofriment són la restricció de moviments o la incapacitat de trobar vies d’escapament. Podríem nomenar també com a factors d’estrès la fam, la set, la fatiga, les lesions i els extrems tèrmics.
Sabem que les reaccions de cada animal estan regides per la interacció complexa entre la seua constitució genètica i les seues experiències prèvies. Per exemple, animals amb experiències prèvies de maneig rude les recordaran, i en el futur, quan se’ls expose al mateix maneig, poden patir un estrès encara més gran que els animals les experiències prèvies de maneig dels quals van ser molt més benignes. Sabem que molts d’aquests animals són reutilitzats, és a dir, són sotmesos a les mateixes pràctiques fins i tot en més de cinc ocasions, de manera que les seues experiències negatives causants d’estrès i sofriment són sumatòries. El bestiar que ha estat maltractat en una mànega de compressió i que va ser colpejat contra la porta d’eixida, serà molt més propens a resistir en un futur. La forma en què un animal és manipulat en les primeres etapes de la seua vida tindrà un efecte perdurable en les seues respostes fisiològiques davant de situacions d’estrès la resta de la seua vida.
Existeixen, en nombrosos països del món legislacions, sobre el personal que ha de manipular aquest tipus d’animals. S’exigeixen fins i tot titulacions per poder exercir aquestes pràctiques. Qui s’ocupa del maneig d’aquests animals en les festes? Les imatges són molt aclaridores al respecte.
Li Doux (1994) explica que és molt difícil eradicar una resposta condicionada de por, perquè això requereix que l’animal suprimeixi el record de por mitjançant un procés actiu d’aprenentatge. Un únic succés aterridor pot produir una resposta condicionada de gran intensitat que és gairebé impossible d’eradicar. La primera experiència de l’animal davant d’una situació que li pot resultar estressant és fonamental. Si l’animal no és adequadament tractat i manipulat en aquesta primera experiència desenvoluparà una por crònica davant de situacions similars. La novetat és una causa molt poderosa d’estrès i especialment quan l’animal és enfrontat a ella sobtadament. A la vida salvatge, les novetats, i els sons o imatges estranyes solen ser senyals de perill. Els animals no s’habituen a procediments que els generen aversió. Per exemple els bovins o bòvids sotmesos diverses vegades a viatges en un camió en el qual queien repetides vegades al pis mantenien les mateixes elevacions de cortisol en cadascun dels viatges. Existeixen nombroses normatives al respecte, sobre el tipus de vehicles a utilitzar i fins i tot s’estableixen exigències pel que fa al nombre de parades i la perícia de les persones conductores (http://www.mapa.es/es/ganaderia/pags/bienestar/granja.htm).
Seria molt interessant comprovar si els vehicles en què són traslladats aquests animals de poble en poble i les persones conductores que se n’ocupen compleixen o tan sols coneixen aquestes normatives. Les imatges semblen indicar tot el contrari. Seria també de gran interès conèixer les condicions higièniques i sanitàries en què es troben aquests animals abans i després de cada festeig, que també es troben legislades.
Podem dir sense por d’equivocar-nos que les situacions a què són sotmesos aquests animals en aquests espectacles són perjudicials i els causen un gran sofriment. Les races excitables de bestiar boví, com són les utilitzades en aquests espectacles, mostren sensacions de pànic quan se les deixa soles en un lloc estrany, o se les sotmet o exposa a una novetat d’un ambient sorollós. Altres factors d’alt estrès que han estat demostrats en els bòvids són les distraccions en el seu camí, com ombres, irregularitats al pis, barreres físiques i objectes que obstaculitzen el seu pas. De tots ells en van plens els recintes en els que aquests animals són confinats per a la realització de les celebracions, i les imatges ho il·lustren perfectament. L’animal, separat del grup i deixat en aïllament, patirà estrès i es podrà tornar perillós per a la gent. Creiem que aquest xoc és clarament demostratiu de l’estrès i sofriment tant físic com psíquic a què es veuen sotmesos.
Totes les espècies de bestiar boví són animals de ramat i per tant patiran un major estrès o agitació quan són separats dels seus companys d’espècie. Se sap que els bòvids són més susceptibles als sorolls que per exemple l’espècie humana. Quan els animals són conduïts a llocs o entorns desconeguts, se separen els grups socials, se’ls priva d’aigua i aliments, se’ls impedeix la seguretat en caminar (pisos relliscosos, pendents pronunciades) o se’ls manté en un vehicle que es balanceja (transport) o s’usen elements inadequats en la manipulació (pals, punxes, puntades), es provoca en ells estrès i por i de vegades fins i tot dolor.
Estudi del cortisol
Ha de quedar per tant clar, segons l’exposat anteriorment, que per les característiques dels animals utilitzats en aquest tipus de celebracions, l’estrès, és a dir el patiment de l’animal, pot ser mesurat i quantificat en funció de diversos paràmetres sanguinis com són les catecolamines (adrenalina i noradrenalina) i el cortisol (coneguda com l’hormona de l’estrès). Hi valors de cortisol establerts com a normals en moltes races de bòvids que oscil·len entre 0.5 i 9 nanograms/mil·lilitre, encara que altres autors utilitzen com a unitat picograms/mil·lilitre. Podem posar com a exemple que en algunes races de bòvids la subjecció del cap en un cep suposa elevacions d’aquests valors entre 13 i 63 nanograms/mil·lilitre, arribant a extrems de 93 nanograms/mil·lilitre segons la raça. Existeixen estudis realitzats sobre el bou de lídia, que indiquen que aquests animals mostren taxes altíssimes quan són avaluats els nivells de cortisol a la sang, quan són sotmesos a pràctiques a les quals no estan acostumats. Els nivells de catecolamines (adrenalina i noradrenalina) sobrepassen amb escreix els valors establerts com rangs de normalitat.
No és una suposició mancada d’arguments científics, ja que si bé és cert, que jo sàpiga, que no s’han realitzat determinacions de cortisol en aquests bous i vaquetes utilitzats, ni abans, ni després de ser sotmesos a aquestes pràctiques, si s’han realitzat en animals de la seua mateixa espècie sotmesos a situacions molt menys estressants i les xifres obtingudes van ser summament altes.
S’han realitzat estudis al respecte en bous que s’han sotmès a tancaments com els de San Fermín i posteriorment torejats, en vedells i bous de lídia transportats, en bous de lídia i vedells que han eixit a l’arena i que han estat tornats als corrals abans de ser picats, en bous de lídia que han estat tornats als corrals després de ser picats i no han patit les banderilles, en bous que han estat picats i han rebut les banderilles, però que no han estat passats per l’estoc, i en bous que han estat torejats i matats a la mateixa plaça. La bibliografia al respecte és prou àmplia per concloure en base a aquests estudis consultats i a les premisses establertes anteriorment que aquests animals són sotmesos a un patiment innecessari amb l’únic i exclusiu fi de la diversió d’una minoria de la població. Tampoc tindria gaire importància si ho fos en benefici d’una majoria quan està clar que les mínimes normes d’ètica i moral estan per sobre dels interessos personals, siguen lúdic festius o econòmiques.
Ja l’any 1996 es va publicar un estudi científic que sota el títol: Activation de léxe corticotrope chez li taireau de combat et són rapport avec li comportement donis animaux au cours du combat. al qual es podia llegir el següent: En aquest treball hem estudiat l’activació de l’eix corticotrop al bou de lídia després de la correguda, per l’encreuament de l’estimació de paràmetres indicadors directes (concentracions sanguínies de cortisol i d’ACTH) i indirectes (num. De glòbuls blancs, fórmula leucocitària, glucosa sèrica i colesterol suprarenal). També s’ha estudiat la relació entre l’activació de l’eix corticotrop i el comportament manifestat pels animals al llarg del toreit. S’han comparat els bous torejats a la fira de San Fermín amb els de la fira del Pilar. La diferència fonamental d’aquestes dues fires resideix en el correbous que només es practica a Pamplona. L’existència d’una resposta d’estrès apareix en la majoria dels bous estudiats per la presència de signes tant directes com indirectes de l’activació de l’eix corticotrop. No obstant això, els bous torejats a Pamplona han tingut una resposta d’estrès més intensa. També s’ha observat que a Pamplona el percentatge d’animals amb caigudes és significativament més feble que a Saragossa. Una raó d’aquestes diferències es podria trobar en el correbous. Aquest podria constituir un estímul previ de l’activació de l’eix corticotrop i provocar aquest augment de la resposta de l’eix de cara a l’estrès del toreig. D’altra banda, en els bous de San Fermín, s’ha constatat una concentració de colesterol suprarenal més elevada que en els animals del Pilar, això implicaria una reserva suprarenal més important en aquests bous i probablement una major capacitat de resposta de cara als estímuls estressants.
Evidentment els estudis esmentats versen sobre el bou de lídia sotmès a correbous ja desplegats, però em serveixen de pretext i introducció per poder fer una similitud amb les vaquetes, bous i vedells que són utilitzats en l’espectacle que ens ocupa.
Fa molt poc, al mes de febrer, va eixir a la llum, a través de diversos mitjans pro taurins, un estudi signat pel Dr. Juan Carlos Illera del Portal, professor numerari del Departament de Fisiologia de la Universitat de veterinària de Madrid, i Director del Departament esmentat, basat en estudis hormonals realitzats en bòvids sotmesos a diversos procediments entre els quals es trobaven la retallada, el transport i el toreig. Les xifres de cortisol trobades en les anàlisis realitzades en aquests animals demostraven clarament que els bous transportats i retallats eren molt més grans que les trobades en condicions fisiològiques normals. Deduïm d’aquestes valoracions sense por d’equivocar-nos que aquests valors no són més que l’expressió del patiment dels animals sotmesos a aquestes pràctiques. Així queda reconegut a les conclusions d’aquest estudi.
Podem traslladar aquests valors als bous que són utilitzats als espectacles als quals em referisc? A mi, com a veterinari no em cap el menor dubte que si mesuràrem els valors de cortisol i de catecolamines en aquests animals, estarien molt per sobre dels valors que podríem considerar com fisiològicament normals, és dir, els que trobaríem en les situacions en què aquests animals estan un estat natural de benestar.
Per a que els valors de cortisol mesurats siguen científicament reals, ha d’haver una integritat demostrada de l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenals, i del sistema nerviós central i perifèric. Aquesta integritat es dóna en els bous que són sotmesos als espectacles que ens ocupen, en els bous retallats, en els bous transportats i en els bous que són retornats als corrals després d’eixir a la plaça i ser tornats als corrals sense torejar. No és així, és a dir no es dóna, en els bous que són analitzats després d’haver patit la sort de l’estoc, és a dir que han estat picats, han rebut banderilles i els han matat a la plaça, per entendre’ns, quan han estat torejats.
Mantinc en l’actualitat una polèmica sobre les conclusions del Dr. Illera pel que fa a aquests últims animals, i les interpretacions que ell fa dels valors de cortisol i d’altres hormones trobats en ells, però no val la pena incidir-hi, ja que no té cap influència en el que a través d’aquest document volem demostrar.
Si, segons el citat estudi i el nomenat anteriorment sobre els bous dels correbous ede San Fermín a Pamplona, ​​i sobre els bous de la Fira del Pilar de Saragossa, els nivells de cortisol mesurats indiquen un gran patiment psíquic interpretat com estrès, és indubtable que els bous sotmesos a les pràctiques que documenten les imatges comentades serà encara més gran. I ha de ser major perquè, segons indiquen els estudis, un bou manifesta un alt grau d’estrès quan salta a la plaça, abans de patir les lesions musculars i òssies que li provoquen la punta de pica i les banderilles, és a dir abans de ser torejat. Podem pensar que els bous, vaquetes i vedells que estem analitzant pateixen encara molt més? Podem dir que si mesuràrem els nivells de cortisol i de catecolamines en ells, ens trobaríem amb valors que ens farien demostrar un gran sofriment? A mi, com a veterinari no em cap el menor dubte.
N’hi hauria prou tan sols amb una mirada a les xifres de cortisol comentades més amunt que es disparen des dels valors normals de 0,5-9 a 13, a 63 i fins a 93, només amb una immobilització, tenint en compte a més que parlem d’una raça de bòvid que es cria en extensiu, és a a dir contacte de la qual amb l’ésser humà i el seu entorn és gairebé nul.
Tan sols un exemple més que il·lustra i àmplia el que s’ha comentat. La subjecció de bestiar brau per fer proves de sang sota condicions de granja, eleva els nivells de cortisol dels animals sotmesos a aquest simple maneig entre 12-15 vegades el seu valor normal.
CONCLUSIÓ
Després la lectura del text resumit del pla d’acció de la UE per al benestar dels animals 2006-2010, la conclusió és òbvia. Entenem que una normativa sobre festejos taurins no és viable a través d’aquesta institució internacional, sinó que ha de ser l’Estat espanyol amb les seues lleis i normes i les comunitats autònomes amb els seus reglaments les que introduïsquen sense més dilació l’abolició de totes aquelles manifestacions populars en què se sotmeta a un patiment inútil a aquests animals.
Als bous, vaquetes i vedells que protagonitzen aquestes festes es se’ls sotmet a danys greus, el que queda àmpliament demostrat pel documentat anteriorment. L’origen d’aquest dany procedeix de les manipulacions, transport, aïllament, fam i set a que són sotmesos, partint del simple fet què treure’ls del seu ambient natural provoca en ells una intensa sensació de por, causa de respostes orgàniques que passaran de ser fisiològiques a patològiques, donada la seua incapacitat per adaptar-se a aquestes noves situacions, que són incompatibles amb la seua naturalesa i que es realitzen en entorns per a ells desconeguts. A les situacions anòmales esmentades anteriorment s’haurà de sumar, com a origen d’aquest mal, la persecució, la incapacitat de fugida, les agressions, així com el continu assetjament a què es veuen sotmesos per part de les persones que acudeixen a aquests espectacles.
L’existència fefaent del dany la basem en la visualització de les imatges que ens porten a concloure que si es realitzaran determinacions d’ACTH, cortisol i catecolamines en aquests animals, estaríem davant xifres alarmants que superarien amb escreix el considerat com a normal, basant-nos en els estudis científics realitzats sobre animals de les seues mateixes races sotmesos a situacions d’estrès bastant similars als espectacles als què ens referim, i fins i tot a situacions que en teoria podríem considerar com menys pernicioses per a la seua salut i benes-
tar. Tot això ens porta a concloure l’existència fefaent d’un patiment físic i psíquic gratuït, sense cap fi que puguem considerar d’interès general o que ho pugui justificar.

Presentació pública de la ILP

El 18 d’abril es va presentar a Cardona la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per abolir els correbous, una proposta per deixar sense efecte l’article 6.2 del Decret Legislatiu 2/2008, precisament el que permet i regula les festes tradicionals amb bous. Aquesta ILP està promoguda per la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CAC) eina organitzativa que ha permès la confluència d’entitats i activistes per documentar i investigar ,discretament, la pràctica dels correbous des de 2013 fins ara. Així doncs, la fase assembleària i de base de la campanya passa a la fase final, de preceptiva negociació política al Parlament de Catalunya.
La CAC va triar la vila de Cardona per ser el centre neuràlgic de la tauromàquia principatina, vestigi de la més llarga tradició cultural de maltractament a bòvids datat de l’any 1.409. Acompanyats per una vintena de membres de la CAC, els seus portaveus Helena Escoda i Toni Teixidó van ensenyar el registre de sol·licitud d’admissió de la ILP, que fou presentat dia 13 d’abril, tot prosseguint amb la lectura d’un comunicat que va explicar la trajectòria de la Coordinadora, de la campanya i les motivacions que els han dut a demanar la supressió d’aquesta excepció a la llei de protecció dels animals de Catalunya, tal i com demanda la majoria social catalana, per posar fi a aquesta excepció i incongruència legislativa.
Diferents municipis com Vilanova i la Geltrú, Olot, Torroella de Montgrí, Roses o Badalona ja han prohibit els correbous a nivell municipal els últims anys, però persisteixen a Santpedor, El Morell, Vidreres, Mont-roig del Camp i fins a una trentena de municipis de les Terres de l’Ebre.
Per acabar han fet una crida a la mobilització popular a favor d’unes festes sense tortura , per una tradició no opressiva i una cultura catalana constructiva, pacífica, alegre i solidària.

Inici de la campanya!

Benvolguts i benvolgudes,

Donem oficialment el tret de sortida a la campanya que promou la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que té com a objectiu abolir els correbous a Catalunya i posar punt i final a la xacra de la tauromàquia.
Us convidem a fer un cop d’ull a la nostra web i xarxes socials, tot animant-vos a col·laborar per a què la fi d’aquesta pràctica que tortura els animals esdevingui una realitat en pocs temps.

Accedeix al menú principal